Jordi Curto Milà

En l’obra pictòrica de Jordi-Enric Curto i Milà, - fins 2010 -, hi podem identificar quatre tipus principals d’objecte diferent segons el sistema emprat per executar-lo.

En primer lloc alguns treballs ocasionals d’aparença més acadèmica, destinats a una interpretació personal de la relació entre el color matèria i el color llum, solen partir de paletes experimentals o reduccions de la paleta de Joaquim Mir, vegeu “Cadaqués al vespre”, “El dia de les dones”, “Conversa a Wall Street”, “L’home del piano”, “El pi”, “L’àgora”, “Gesatpai”, “La barca del veí”, “Sabathdance” o “Raval”.

En segon lloc, olis sobre paper, mig abstractes mig figuratius, sorgits del desenvolupament d’exercicis cromàtics informalistes mitjançant la lectura i posterior transformació de les formes residuals, aparentment arbitràries, que sorgeixen de l’encreuament gestual, del moviment de l’oli damunt el paper o de la superposició no controlada de capes de diversa tonalitat.

Dins aquest segon model trobem per cas “Èxtasi”, “La finestra vermella”, “Alamut”, “Bocana”, “Keuper”, “El bany”, “Espai suburbà”, “Gira-sols vius”, “Pla de viatge” i “La casa de G...”.

En tercer lloc, olis sobre tela de factura molt més lenta que els anteriors, utilitzant el mateix sistema però amb figures i signes que no sorgeixen directament del discurs pictòric estricte sinó que s’hi incorporen a posteriori per fer-lo més sofisticat o més complex. Ho exemplifica “Nens jugant a la sorra”, “Teoria Monàstica”, “La falsa finestra”, “Estudi amb guitarra i piano”, “Dorsoduro”, “Psicopatologia quotidiana”, “Florista”, “Tempus fugit”, “La regadora a l’Arcàdia” o “Encreuament de cardinals”.

En quart lloc, estudis i treballs de petit format destinats a la comprensió d’esquemes gràfics i cromàtics però amb valor intrínsec propi, ja que els contrastos tonals i les textures i vectors que els donen suport, generen possibles significats que els fan valuosos dins el conjunt de l’obra.